Paulina Buxareu

t decisiu. Vostè sap quina és la indústria de casa nostra. El meu pare, al Cel sigui, era un esclau de la seva fàbrica i el seu negoci: per a ell no hi havia al món sinó allò i la família, i fins li semblava que la família i el negoci eren la mateixa cosa. Tant al meu germà com a mi, en sortint del col·legi, ens va col·locar l'un a la fàbrica, l'altre al despatx: jo era aquest últim. I el meu pare no concebia que nosaltres tinguéssim altres aspiracions, ni que veiéssim més enllà d'aquell límit que ell ens havia marcat. Si jo li hagués proposat de ser metge o advocat, o qualsevol altra carrera, crec que m'hauria tret de casa.

Com li he dit abans, arribà per a mi un fet extraordinari. El meu pare, desitjós de completar la meva educació, de fer-me una mica home, va decidir enviar-me a Anglaterra; però després es repensà, i va